LA FELICITAT

SEGONS LA RELIGIÓ:

-Religió Teistes-

Per a les religions teistes, la felicitat només s'aconsegueix en la unió amb Déu, no és possible ser feliç sense aquesta comunió. Sent la felicitat considerada com l'obtenció definitiva de la plenitud i l'estat de satisfacció de tot tipus de necessitats és assolible només en aquest GRAU després de la mort.

-Cristianisme-

Per al cristianisme s'expressa en la vivència de les benaurances i els ensenyaments de la bíblia, en el seguiment i comunió amb Crist ressuscitat a través de l'Esperit Sant. Molt semblant a això és el camí musulmà.

-Hinduisme-

L’hinduista tot i tenir una revelació divina diferent de la cristiana i musulmana, planteja la felicitat com un estat permanent de l'ànima humana eterna que ha de ser descobert i que porta a la vivència natural de la felicitat.

En conclusió la felicitat en religions com la cristiana, musulmana o hindú és comunió assolida o descoberta, tasca de l'ésser humà i gràcia del Déu Creador.

 

SEGONS LA CIÈNCIA: (Aristòtil)

 

Aristòtil ho té clar. Tot ésser viu té una finalitat que explica la seva existència, relacionada amb el que el defineix. A les plantes la finalitat és reproduir-se, ja que només tenen capacitats nutritives. En els animals la finalitat és reproduir-se, moure i sentir ja que, a més d'ella capacitat nutritiva tenen la sensitiva. En l'home, en ser l'animal que té a capacitat racional, la seva finalitat és desenvolupar el seu intel·lecte • intel·lecte. I per què? Per aconseguir la felicitat. Segons ells no és possible la felicitat sense bons hàbits apresos que enforteixin la voluntat (virtuts com la temprança, el coratge, l'amistat ...) i sense algunes virtuts intel • lectuals com la prudència i la saviesa.

SEGONS LA FILOSOFIA: (Kant)

 La llei moral no coincideix amb les lleis de la naturalesa i de la inclinació, lleis de les quals depenen la nostra felicitat, de manera que no necessàriament la persona bona serà feliç, o la mala infeliç. Kant va considerar que quan el fonament de determinació de la voluntat (el motiu de l'acció) és la felicitat, la conducta no és absolutament moral (podrà ser conforme al deure però no per deure). No obstant això, no va poder oblidar l'extraordinari valor que la felicitat sembla tenir en l'esfera humana, valor que el mateix Kant acaba reconeixent en la seva concepció del Summe Bé com a síntesi de virtut i felicitat.